sábado, 2 de julio de 2011

Miracles A La Carta

TEXT DE ANTONIO ORTÍ

CADA ANY APAREIXEN DIETES RÀPIDES QUE PROMETEN APRIMAR-SE SENSE ESFORÇ. EL MÈTODE DUKEN ÉS L’ÚLTIM EXEMPLE D’UNA LLISTA QUE INCLOU LA DIETA DE LA LLUNA, LA CARXOFA O L’AL·LELUIA, SEGONS ELS EXPERTS, TOTES AQUESTES DIETES S’ASSEMBLEN EN UNA COSA: NO FUNCIONEN
EL COS REACCIONA A LES DIETES RÀPIDES I AFAVOREIX L’EFECTE REBOT
ELS METGES ACONSELLEN PERDRE PES EN UN TERMINI DE TEMPS SIMILAR AL QUE SE’N VA GUANYAR


Vet aquí un editor que menjava més del que li calia i que no parava d’engreixar-se. Deseperat perquè no trobava cap remei que el convencés, va decidir recorrer a un metge que tenia la consulta a París i li va dir: “Doni’m una dieta qualsevol, però no hem toqui la carn, perquè la carné s la vida”. En sentir això, el metge li va respondre: “Ok. Mengi carn, només carn pobra en greixos, begui dos litres d’aigua i torni d’aquí a cinc diez. I va tornar amb cinc quilos menys, cosa que per a mi va ser tota una sorpresa”, ha relatat en més d’una ocasió Pierre Dukan per explicar el que el va fer escriure Je ne sais pas maigrir (No sé coma primar-me).
Des d’aleshores, aquest metge francés d’aspecte cordial i que s’expressa en un castellà molt i molt aceptable ha venut al voltant de cinc milions de llibres després d’ apercebre que aquell editor que va anar a visitar fa anys perdia pes a una velocitat inaudita gràcies al fet de consumir aliments proteics i a renegar del pa, l’arròs, les patates i altres aliments rics en carbohidrats.
Tanmateix, altres teories semblants defensen amb la mateixa dosi d’entusiasme que han trobat el mètode definitiu per perdre pes. La dieta de la Lluna, per exemple, interpreta que les diferents fases lunars afecten el “ritme corporal intern” (sic), ja que segueixen la mateixa pauta que els mars i el oceans. A partir d’aquest argument “de pes”, conclou que el secret de perdre tres quilos un dia consisteix “a fer dejú durant 26 hores, però sempre coincidint amb l’hora del canvi de fase lunar”, segons s’explica al lloc web que dóna suport a aquesta dieta.
Quant a la dieta del grup sanguini, suggereix que cada persona ha d’alimentar-se en funció de l’evolució histórica del grup sanguini que tingui (A, B, AB i 0). Segons aquets hipòtesi, les persones amb sang de tipus 0 van sorgir fa 40.000 anys abans de Crist i van ser caçadores, cosa que els va proporcionar un tub digestiu molt resistent i ben preparat per metabolitzar la carn, però no pas els lactis i els cereals, ja que alehores no es coneixia l’agricultura. De la seva banda, els agricultors (grup A) han de menjar cereals, mentre que els pastors (grup B) han de donar prioritat als lactis. Finalment, la dieta de l’al·leluia només permet consumir els aliments esmentats específicament al capítol I, versicle 29, del llibre del Gènesi. Aquest passatge, que alguns interpreten com una invitació al vegetarianisme, assenyala: “Déu digué encara: mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment”.
Pel que fa a la teoria de Pierre Dukan, menjar carn va ser el que va permetre a l’espècie humana prosperar, ja què va poder dedicar menys temps a la digestió que els animals herbívors i va poder afavorir la feina intel·lectual (aquest principi sí que és acceptat per la ciencia). A partir d’aquest fet, Dukan defensa amb convicció i espontaneïtat que el seu mètode és el més proper al codi genètic de la nostra espècie i proposa de perdre pes seguint un programa de quatre fases (atac, creuer, consolidació i estabilització) que inclou cent aliments permesos, 72 dels quals d’origen animal i 28 de procedencia vegetal.
No obstant això, el problema d’apostar per un determinat tipus d’aliments i descuidar-ne uns altres (i això és aplicable a qualsevol dieta que parteixi d’aquest plantejament) és que es registren mancances dels minerals, vitamines i micronutrients que precisament haurien d’aportar aquests aliments prohibits. Paradoxalment, això va ser precisament el que va fer que molts dels que avui están a règim s’engreixessin: consumir més quantitat de la recomanable d’alguns aliments en concret (carn, embotits, brioixeria i, en general, aliments molt dolços, molt salats o amb molt de greix) i menys del que s’aconsella d’uns altres (fruita, verdura…).
Fora d’això, les hipótesis tan estrafolàries que plantegen les dietes ràpides són una cosa semblant a “la ‘historieta’ o la ‘novel·la’ que sembla que dóna sentit a aquestes propostes”, en paraules d’Antonio Villarino, president de la Societat Espanyola de Dietètica i Ciències de l’Alimentació (Sedca) i catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid.
Així doncs, el primer que convé que s’aclareixi, indica Villarino, “és que no hi ha aliments ‘bons  i ‘dolents’, permesos i prohibits, sinó formes d’alimentar-se equilibrades o desequilibrades en conjunt”. I també la raó per la qual s’engreixa: “Perquè s’ingressa a través de l’alimentació més energía de la que posteriorment es gasta amb la pràctica d’activitat física”, recorda Javier Aranceta, president de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC).
Per expresar-ho d’acord amb les lleis de la termodinámica, si una persona que fa una vida sedentària ingereix 3.400 calories diàries i només en ‘crema’ 2.400, s’engreixa, ja que ‘estalvia’ al voltant de 1.000 calories, que acumula, bàsicament, en forma de greix. En canvi, si aquesta mateixa persona treballa al bosc obrint tallafocs amb l’ajut d’una destral ben robusta i ‘gasta’ 3.500 calories diàries a causa de l’esfroç físic, s’aprima, encara que al llarg del dia també s’alimenti amb 3.400 calories. Tot plegat signifa dues coses: “Que cada persona ha de seguir una dieta personalitzada que s’adapti a les circumstàncies personals i que no cal deixar-se endur pels consells generals d’un llibre”, segons que recalca Alfredo Martínez, catedràtic de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Navarra. I tambè que aquest procès ha d’estar supervisat per “un internista, per un endocrí, per un dietista o per un metge amb la capacitat clínica necessària per avaluar els riscos que presenta qualsevol dieta rápida, ja que el contrarié s jugar amb foc”, adverteix Javier Aranceta.
Amb tot, malgrat aquell parell de recordatoris, quan sorgeix una opinió contrària a qualsevol dieta de moda, els qui en són seguidors reaccionen furibundament, i atribueixen aquest fet a la mateixa enveja que susciten els qui triomfen a la feina, i no pas a la ignorancia tan lógica que es pot atribuir a les persones que neguen el que és evident, és a dir, que amb el mètode en qüestió es perd pes.
A parer d’aquests aprimadors indignats, la millor prova que el sistema que segueixen és meravellós són ells mateixos. I per demostrar-ho, pengen vídeos i fotos a Twitter, Youtube, Facebook, etcetera, per donar fe d’una transformació tan evident, que en alguns casos recorda la novel·la de Richard Matheson El increíble hombre menguante. I no hi ha cap manera de fer-los canviar d’opinió, ni tan sols quan se’ls fa veure que, segons que conclou la literatura mèdica, un 85% d’ells acabarà pesant més a mitjà termini que no abans de posar-se a dieta.
La teoria de Julio Basulto, responsable d’investigació de l’Associació Espanyola de Dietistes Nutricionistes (AEDN), “és que les persones que segueixen aquest tipus de dietes consideren que existeix una relació causa-efecte entre la pèrdua de pes que experimenten i, per exemple en el cas de Dukan, el consum d’aliments proteics. Ja se sap, ‘canta el gall, surt el sol, així que el sol surt gràcies al fet que canta el gall’”. “En canvi –prossegueix-, quan al cap d’un temps aquestes mateixes persones acaben pesant més que abans de posar-se a dieta, interpreten que ha estat per culpa seva, com a conseqüència d’haver fet alguna cosa malament (per exemple, haver pres menys proteïnes del compte), en lloc d’atribuir el fracàs al guru que va dissenyar la dieta, que n’és l’autèntic responsable”, indica aquest diestista-nutricionista.
Arribats a aquest punt, la pregunta és… Aleshores com és perd pes amb aquestes dietes? La primera reflexió és que qualsevol sistema que parteix de menjar menys acaba funcionant de bon principi. És a dir, si algú s’alimenta únicament de carxofes, el seu pes disminueix. I si aquest algú ni tan sols no menja carxofes i només beu xarop de saba d’auró o qualsevol altra ‘dieta líquida’ semblant, encara perd més pes. Però no pas perquè la carxofa tingui un ‘principi actiu’ o un ‘enzim’ –dues paraules habituals en aquestes dietes- o perquè el xarop de saba d’auró ‘dissol el greix’ de la mateixa manera que ho faria un esprai concebut per netejar les plaques de cocció, sinó en virtut del principi de termodinámica que s’ha descrit abans. El millor exemple és la dieta de la Lluna: si una persona està en dejú durant 26 hores de pes, i la Lluna ja pot fer el que vulgui…
Tanmateix, hi ha una cosa ben important: una cosa és perdre pes de bon principi i una altra de molt diferent “aprimar-se a la llarga”, segons que puntualitza Susana Monereo, responsable d’endocrinologia i nutrició de l’hospital universitari de Getafe i una autoritat en l’estudi de l’obesitat.
Paga la pena escoltar Javier Aranceta, president de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària, quan explica per què es torna a guanyar pes de manera sobtada quan s’abandona, posem per cas, la dieta Dukan. “Amb una dieta hiperproteica es perd molt de pes de bon principi, sobretot aigua. Això passa perquè quan hi ha un canvi brusc en la manera d’alimentar-se, el cos recorre en primera instancia a les reserves de glucogen. Cal recordar que cada molécula de glucogen va unida a quatre d’aigua. Per aquest motiu, en un primer moment aquesta dieta obté uns resultats espectaculars: perquè es perd molta aigua”, indica després de precisar que les persones amb excés de pes o obesitat, no tenen excés de líquids, sinó de lípids, amb ‘p’.
“El que succeix –continua-, és que per bé que es ben cert que l’organisme perd pes al principi perquè va una mica despistat, després s’organitza i canvia el procés metabòlic per intentar mantener l’antiga imatge corporal que tenia de la persona. Per aquest motiu, quan algú s’avorreix d’una dieta i torna a la normalitat, el procès metabòlic continua a règim, encara que la persona ja no ho estigui, amb la qual cosa el cos aprofita fins a l’últim gran de menjar en previsió d’un episodi semblant”, explica Aranceta, donant a entendre que l’organisme no pot precisar si una persona dejuna o semidejuna de forma voluntària o bé si té dificultats per ‘caçar’  i aconseguir menjar, per la qual cosa, davant del dubte, reacciona acumulant greix per garantir la supervivencia per si en el futur ha de fer fornt a una situación similar. Aquesta és la raó per la qual les persones que han seguit moltes dietes ràpides es troven cada vegada amb més dificultats per perdre pes i, al contrari, més facilitat per guanyar-ne.
No obstant això, i malgrat que el mecanismo pel qual es torna a guanyar pes quan s’acaba una dieta severa és fácil d’entendre, els qui en són fans consideren que el mètode que han tria tés tan excepcional en tots els sentits que preveu aquesta circumstància. En aquest sentit, si cal reconèixer alguna cosa d’una manera justa a les dietes ràpides és l’habilitat que tenen per manegar conceptes de màrqueting, crear webs interactius, relacionar famoses i celebritats amb el seu mètode i, en definitiva, prometre la lluna.
Aquesta situación, que es repeteix cada any des de pràcticament l’any 1960, quan l’excés de pes va començar a convertir-se en un fet habitual en les societats industrialitzades, ha generat situacions realment insòlites durant l’últim segle. Ja abans, el 1939, per exemple, un estudiant de Harvard es va empassar viva una carpa daurada d’aquari i va assegurar que perdia pes. Poc després, centenars de persones van córrer a imitar aquesta pràctica tan estranya. La febre va acabar quan les autoritats sanitàries van certificar que el mètode no només no feia perdre pes, sinó que posava en greu perill la vida dels qui gosaven seguir aquesta pràctica, a causa dels agents patògens i paràsits que podía transmetre el ‘goldfish’.
A Espanya també es detecten de tant en tant episodis similars, com reconeix Lucía Bultó, una prestigiosa dietista i nutricionista que algún cop s’ha vist obligada a aclarar a algún pacient que col·locar-se un gra d’all a l’altura del melic, no dissol el greix. I és que, d’alguna manera, l’únic que diferencia les dietes ràpides és el grau de sofisticació de la teoria que les inspira. En la resta de coses són com gotes d’aigua: es perd molt de pes al principi i es torna a engreixar a la llarga.
Amb tot, el que vol saber la lectora o el lector que ha estat capaç d’arribar fins aquí és quiné s el millor mètode per perdre pes. La resposta és que aprimar-se no és fácil ni ràpid. Per dir-ho en paraules de Javier Aranceta, “el que seria ideal és que l’excés de pes que s’ha acumulat durant, posem per cas, dos anys, es perdés en un temps similar amb una alimentació equilibrada que inclogués la pràctica d’activitat física”. Per aquesta raó tenen tant d’èxit les dietes miracle: perquè prometen solucionar en pocs diez el que s’ha fet malament durant molts anys.
Així doncs, la pregunta que s’haurien de formular els qui han pres sempre la saludable decisió de perdre uns quants quilos és decidir si tenen la intenció d’estar-se la resta de la vida menjant carxofes, bevent xarop de saba d’auró, prenent cullerades de segó de civada, prohibint aliments, fent ‘àpats de gala’, comprant productes que presumptament ‘cremen el greix’ i altra parafernalia habitual que es dóna a totes aquestes dietes.
En aquest sentit, recorrer a una dieta rápida durant un breu período de temps (independenment que sigui hiperproteica o hipocalórica) pot ser una bona estrategia per motivar-se i perdre pes ràpidament, sempre que ho decideixi un especialista després d’analitzar les característiques personals. Si el metge en qüestió no treballa al servei d’una dieta miracle (un fet cada cop més habitual…), el més normal és que al cap de pocs diez o setmanes intenti educar la interessada o l’interessat, perquè pugui menjar qualsevol aliment sense excepció i no repeteixi un altre cop els errors que el van fer engreixar-se.
Tot el que no sigui això, significa barallar-se amb el menjar, en lloc de gaudir d’un dels grans plaers terrenals, potser el més gran…

COM ES RECONEIX UNA DIETA MIRACLE

Segons l’Associació Espanyola de Diestistes-Nutricionistes (AEDN), l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) i l’Associació Americana de Dietètica (ADA) els signes que permeten reconèixer una dieta miracle són:

1. Prometen una pèrdua de pes rápida: més de 5 quilograms al mes
2. Es poden conseguir sense cap esforç
3. Prohibeixen el consum d’un aliment o d’un grup d’aliments
4. Contenen llistes d’aliments ‘bons’ i ‘dolents’
5. Exageren la realitat cinetífica d’un nutrient
6. Aconsellen productes dietètics als quals atribueixen propietats estraoordinàries
7. Inclouen relats, histories o testimonies per apostar credibilitat
8. Contenen afirmacions que contradiuen col·lectius sanitaris de reputació reconeguda
9. Anuncien que funcionen completament i sense cap risc per la salut
10. Fan servir entrevistes en propia persona o celebritats per donar credibilitat

ES. LA VANGUARDIA 2 DE JULIOL DE 2011

No hay comentarios:

Publicar un comentario